BENZINA. José Antonio Pilar

Sostenidors

Per José Antonio Pilar, a Cabaret d'ombres, Opinió1 de nov de 2010

Existeixen fins a 28 morfologies diferents de pits i només uns quants tipus de sostenidors. Sembla increïble, no? La dada està treta d’un web especialitzat que vaig descobrir durant la recerca d’informació per a la redacció d’aquest article, que va sorgir a partir d’una entrevista de Catalina Gayà a l’expert en corseteria Francesc Puertas publicada a El Periódico el 17 de setembre. El titular em va sorprendre: “El 94% de les dones no usen bé el sostenidor”. I encara em vaig sorprendre més a mesura que vaig anar aprofundint en la lectura de les declaracions del pedagog, que durant la seva conversa amb la periodista va deixar anar frases del tipus: “Si les dones portessin bé el sostenidor i sabessin la seva talla i la seva copa s’acabaria amb el 50% dels problemes mamaris”. Aquestes paraules em van portar a preguntar-me si hi ha un percentatge tan alt d’homes que no usen bé els calçotets o si es podrien evitar alguns problemes testiculars amb una correcta utilització d’aquests. La veritat és que ho ignoro; no he pogut aconseguir aquesta informació per valorar si dona i home comparteixen aquesta llacuna cultural sobre la seva roba íntima.

Vull dedicar aquest espai que em brinda la revista BENZINA a parlar dels sostenidors: la peça de roba interior femenina que consisteix en dues copes que cobreixen total o parcialment el pit com a suport o ocultador, creat el 1907 per Pierre Poiret. L’invent, que a més de pràctic (si se sap utilitzar) pot resultar altament seductor, va revolucionar el món de la moda íntima ja que va girar full a les incòmodes cotilles metàl·liques i s’ha acabat convertint, fins i tot, en un dels símbols de l’alliberament de la dona. Però no va ser fins el 1914 quan aquest element va viure una empenta.

Quan els Estats Units van entrar a la Primera Guerra Mundial van reclamar a totes les dones americanes que entreguessin les seves cotilles per poder construir armes i naus de guerra. Tot i ser el primer en idear un esbós dels sostenidors, Poiret no va obtenir cap benefici econòmic del seu invent, la patent del qual va ser adquirida per la nord-americana Mary Phelps, creadora del backless brassiere (cotilla sense esquena). Si les antigues cotilles es van convertir en armes, el nou invent va seguir els mateixos passos: els sostenidors permetien lluir escots més suggeridors i no arrugaven els vestits. I no només les dones es van deixar seduir per aquesta peça, sinó que l’atracció també es va evidenciar entre els homes. En tots els sentits: a finals de l’any 2008 (més de noranta anys després), uns sostenidors masculins es van convertir en un èxit de vendes online al Japó. Una botiga de llenceria venia per internet sostenidors per a homes, que es van convertir ràpidament en un dels seus articles més populars. En només dues setmanes, va vendre 300 peces al preu de 2.800 iens (30 dòlars de l’època). “M’agrada aquesta sensació ajustada, se sent bé”, va dir a Reuters el representant de Wishroom, Masayuki Tsuchiya, mentre mostrava com queden els sostenidors, que poden portar-se de forma discreta sota la roba. I la directora executiva de la marca, Akiko Okunomiya, va assegurar sentir-se sorpresa per la quantitat d’homes que cerquen la seva dona interior: “Crec que cada vegada més i més homes s’estan interessant pels sostenidors. Des que hem posat a la venda els sostenidors masculins, hem estat rebent opinions dels clients dient “guau, he esperat això durant molt temps”. Les peces estaven disponibles en blanc, negre i rosa.

Bé, recuperem el fil de la història. Conscient de la revolució que estaven suposant els sostenidors, l’encarregada de vestuari de la productora cinematogràfica Warner Brothers va oferir 1.500 dòlars a Phelps (que el 3 d’octubre de 1914 va patentar un sostenidor primitiu que va ser l’origen de l’actual, emprat arreu del món) pels drets del producte. I la dona va aceptar sense pensar-s’ho. No havia fet gaire publicitat del producte i malgrat l’interès del seu entorn, va acabar tancant el negoci just abans de l’oferta tan suculenta de la Warner. Aquesta operació va ser un autèntic punt d’inflexió en la història dels sostenidors. Aleshores ja sí que el seu ús es popularitzaria a marxes forçades, gràcies a la incorporació de nous models amb tela elàstica i l’eliminació dels tirants. El cinema va contribuir a la seva difusió, sent popularitzat per artistes com Jane Russell per a qui Howard Hughes va fer dissenyar un sostenidor que projectava el pit de l’actriu cap endavant.

Anys més tard la russojueva Ida Rosenthal donaria una embranzida sense precedents al sostenidor: va mesurar pit i esquena de desenes de dones nord-americanes de totes les edats, entre la pubertat i la maduresa, per adequar un sostenidor a la moda flapper, és a dir a dissimular el volum del pit en lloc d’emfasitzar-lo com s’havia procurat des dels temps de la cotilla metàl·lica. La idea va tenir molt d’èxit.

Aquesta efervescència dels sostenidors entre les consumidores va trobar-se amb un seriós obstacle en el camí, almenys aparentment. Als anys 60 els sostenidors es van convertir en un símbol polític i molts joves hippiesque reclamaven els seus drets i llibertat sexual a través d’aquesta peça de roba íntima van començar a promoure campanyes per cremar-los. En un principi es va pensar que l’èxit d’aquest activisme podria acabar amb la indústria, però Rosenthal ho tenia clar: “A partir dels trenta-cinc anys la dona no té figura per prescindir dels sostenidors. El temps està al meu favor”. I tenia raó: a partir de 1967, amb la primera campanya televisiva els sostenidors agafen un creixement comercial imparable. Amb aquesta onada, no paren d’aparèixer nous models per a cada gust i necessitat. Entre els més recents, destaca l’“Air bra”, farcit d’aire per augmentar el volum dels pits, o el “Numetrex”, amb una vàlvula que pren el pols del cor, o el “Nightbra”, que evita les arrugues de l’escot.

La cultura del sostenidor és intrínseca a la cultura del cinema. Francesc Puertas explica en l’entrevista d’El Periódico que el sostenidor és una peça d’ocasió d’ús; depenent de l’ús que se li doni ha de ser d’un tipus o d’un altre. “El pit cau si no cuida el lligament de Cooper”. I jo, en llegir aquesta declaració de l’especialista, penso en Gary Cooper, sol davant del perill. Igual que un pit amb el sostenidor inadequat.