La roba interior es reivindica com a símbol de l'erotisme i fuig de la funcionalitat, alhora que s'adapta a les noves circumstàncies de la dona
Viatge a l'interior de la llenceria
EUGÈNIA SENDRA
| Actualitzada el 23/08/2011 00:00
Viatge a l'interior de la llenceria GETTY IMAGES
Jane Russell va atreure el món als anys quaranta amb els seus pits punxeguts i Madonna el va hipnotitzar amb una cotilla de Jean Paul Gaultier. Una jove Kate Moss i Marky Mark van mostrar el poder de seducció que tenen la goma d'unes calces sobresortint d'uns pantalons texans i els bustos atlètics amb calçotets. Més o menys amagada, la roba interior suggereix i és sinònim d'erotisme per a tots dos sexes. En el cas femení, la tendència va més enllà: les puntes que rivetejaven les peces íntimes ara arriben a la superfície, les cotilles són una peça de vestir més i la ultrafeminitat torna amb força. Professionals de la moda i altres disciplines també se senten atrets per unes peces que sobrepassen la funcionalitat. La llenceria ha deixat de ser la Ventafocs de la moda.
Revolucions interiors. La llenceria s'adapta a les necessitats de la dona
Tradicionalment, la llenceria ha sigut un "homenatge a la moda exterior i a la dona, ha sabut reunir i coordinar el que ha imposat la moda amb les necessitats de la dona", reflexiona Mercè Quesada, editora de moda i bellesa de la revista Introversion .
Des de la primera peça que servia per protegir el vestit, i que alhora filtrava les reaccions biològiques del cos, la roba interior ha evolucionat per adaptar-se a les circumstàncies de la dona. Fins a la revolució industrial va manar la cotilla, perquè es buscaven peces que marquessin la cintura i exageressin les formes del cos, el 1914 van crear-se els primers sostenidors i a la segona meitat del segle XX van aparèixer variants de les calces, com el tanga. A més, la indústria calcetera, de mitges i mitjons, com recorda Quesada i pintava Egon Shiele, també va formar part d'aquest món de fantasia i seducció.
Erotisme. El poder del cos velat venç la nuesa absoluta
La roba interior té un alt component eròtic: la clau és que mostra sense mostrar i que percebem com a més sensual el cos velat que el cos completament despullat, com explica la psicòloga i psicoanalista Liliana Montanaro. "La part velada és precisament la que destaca i això genera interès i desig". La llenceria estimula la sensació de secret, és una invitació al joc eròtic, perquè és la parella qui decideix què treu i quan ho treu, i qui vesteix la peça es transforma en objecte de desig de la persona que observa, remarca la psicòloga.
La relació entre la roba interior i l'erotisme es remunta al segle XIX, quan la llenceria va començar a desenvolupar un paper fonamental en la pornografia i l'estimulació dels sentits, segons afirma Caroline Cox, a Lingerie, un símbolo de estilo (Cartago, 2000). La roba interior es va convertir en un símbol de feminitat que amagava la forma real del cos però perfilava una silueta molt diferent de la de l'home, motiu pel qual les peces van servir per diferenciar les identitats sexuals i els rols de cada sexe (l'home mirava la dona, una donaobjecte ).
Les formes i els teixits continuen aportant valor eròtic a la llenceria: les formes sinuoses dels pits lleugerament aixecats, el cul ajustat dins d'uns bòxers, les transparències i les puntes agraden. "La llenceria dibuixa el cos femení de manera sensual i creativa com no aconsegueix cap altra peça exterior", afegeix Quesada, que hi atribueix un punt artístic, "com si fos un tatuatge sobre la pell".
Fetitxisme. Dels talons a la passió per les calcetes japoneses
La proximitat als genitals converteix la roba interior en un objecte fetitx, sobretot per als homes. "La llenceria -igual que les sabates de taló- pot ser utilitzada com a peça per obtenir més plaer en una relació, però no és un fetitxe com a tal", puntualitza Montanaro, perquè el fetitxista autèntic gaudeix amb l'objecte, que substitueix la relació amb la parella. Alfred Binet, el psicòleg que va introduir el concepte de fetitxe sexual , remetia al cas d'un pacient que disfrutava amb el so que transmetien els tacs dels talons de les sabates de les dones. Als anys vuitanta, el punk i la subcultura van estendre els símbols fetitxistes -lligats també amb el món més sàdic, marcat per robes de cuir negre, cinturons i metall- i al Japó s'hi va crear un mercat negre de calcetes usades que les noies joves venien a l'entorn dels sex shops .
Feminisme. Tornen les cotilles per vestir, de bracet del món burlesc
La peça embarnillada que Caterina de Mèdici va imposar al segle XVI per aconseguir una cintura de vespa no ha desaparegut mai dels inventaris de moda nupcial ni de l'alta costura. Les dones se'n van desprendre com a signe de la seva emancipació a principis del segle XX i van recuperar-la als noranta com a símbol del seu poder i a través dels grans noms de la moda com Jean Paul Gaultier, Thierry Mugler, Vivienne Westwood i Alexander McQueen, que va incorporar molts elements exoesquelètics a les seves creacions. "És una peça que insinua, apuja el pit, és femenina, eròtica, te la poses quan tens ganes que t'admirin", analitza la dissenyadora Bibian Blue.
La cotilla transforma i acosta a la dona pin-up dels anys cinquanta, summament femenina. El seu revival -va començar fa cinc anys i no ha parat de créixer-, tampoc s'explica sense la tornada del cabaret burlesc: "La picaresca de treure's la roba, el joc de la insinuació... La cotilla forma part de tot aquest ritual", indica la dissenyadora, que en reivindica l'ús com a peça de vestir.
Feminitat. Els retalls de roba poden ser llaminers
Les dissenyadores Azpeleta & Martínez sintonitzen força amb la tornada a la feminitat i el gust de les dones per arreglar-se i imprimeixen aquest caràcter en les seves creacions. I igual que els grans dissenyadors, també exploren el món de la roba interior. Les seves calces -fetes dels retalls amb què confeccionen les col·leccions de roba- evoquen el passat i la coqueteria amb un punt de rebel·lió. Susana Martínez defensa que l'interès per la peça comença a l'edat adulta, quan "amb els anys les dones comencen a cuidar el que porten, entren en un món que els agrada". A més de ser significativa la peça que es porta -les persones més senzilles han demostrat ser les millors amants de la llenceria- "és encara més important la persona i l'actitud amb què la porta".
Pragmatisme. Els sostenidors, saber lluir el pit amb la talla correcta
Mary Phelps Jacobs va crear els primers sostenidors moderns, fets amb dos mocadors lligats, per poder lluir un vestit de nit el 1914. L'enginyeria de la peça és de les més complicades de la llenceria per la seva tridimensionalitat, com constata l'expert en cotilleria Francesc Puertas. Reivindica que cada pit és diferent i exposa les claus per fer la tria dels sostenidors correctes, que passa per conèixer les mesures exactes del pit. Afegeix que malgrat que les dones es guien per la comoditat, a l'hora de fer la selecció s'acostumen a buscar les peces més seductores, per la necessitat de sentir-se satisfeta i a gust amb el cos. I és que una de les prioritats dels sostenidors continua sent moldejar la figura.
"Quan presentes una cotilla push up sents que es talla la respiració de l'audiència", evoca Puertas. Els tirants que neixen a prop de la copa, els que es recullen més endavant per marcar les formes i els balconnets triomfen. Les peces són cada vegada més decorades -o més discretes- per mostrar els sostenidors com una peça més de la indumentària. Res de nou: el 1985 Madonna va ensenyar el tirant dels sostenidors i moltes dones la van seguir.
No hay comentarios:
Publicar un comentario